La política lingüística francesa és interessant per a qualsevol interessat per la sociolingüística. L’Assemblea de l’estat jacobí per excel·lència ha fet un primer pas per integrar l’ensenyament bilingüe en el sistema educatiu estatal. Vegeu la notícia de Vilaweb.
L’estat francès està format per diverses minories nacionals que no són reconegudes oficialment: els occitans, catalans, cors, bretons, bascos, flamencs… I me’n deixe alguna, segur. Totes les llengües d’aquests països considerats “regions” són considerades també “llengües regionals”. Ha calgut esperar que estiguen més mortes que vives perquè se’ls atorgués un mínim reconeixement, ni que siga, amb un adjectiu tan jacobí com “patrimoni de França”, que és com han estat titllades per la nova llei.
Seria molt bonic trobar estats que reconeguessen la plurinacionalitat que els conforma, estats formats per països units (si així ho volguessen els seus ciutadans) per la voluntat i no pel pes de les guerres guanyades en passats foscos. Seria bonic trobar estats que valorassen les llengües pròpies que es parlen dins les seues fronteres i que esborrassen per sempre les humiliacions que han hagut de patir els parlants nadius de regions on la llengua imposada no era l’autòctona.
Això em porta a referir-me a l’autoodi. Recorde que era un concepte que no acabava d’entendre quan estudiava el batxillerat, i mira que l’havia viscut en pròpia carn. Per si algú està com jo en aquells anys tinc un exemple aclaridor.
Un occità em va explicar que un bon amic seu, també occitanoparlant, es va casar, a França, amb una dona no occitanoparlant. Tota la relació es va forjar sempre, i exclusivament, en francès, és a dir, l’occitanisme lingüístic de protagonista d’aquesta història va restar totalment amagat. Van passar els anys i la parella d’enamorats va portar a la llum un xiquet sa que, amb el temps, va aprendre la llengua de Rabelais -i només la llengua de Rabelais. Un dia, però, el nen va fer alguna malifeta, i el pare, tot enfadat, el va renyar, ben merescudament. Entre els retrets del pare es va colar un mot occità. El nostre heroi va tenir la mala sort que la seua enamorada esposa va sentir la conversa i es va fixar en aquell mot innocent occità. De seguida, es va girar i li va dir convençuda “Tu ne parles pas a mon fis comme on parle aux vaches”. Sí, sí, com a les vaques, que li va dir! En aquest cas, el final feliç el va posar el divorci de la parella, anys més tard.
L’autoodi durant generacions ha viscut i viu interioritzat en molts europeus d’arreu. N’he conegut un grapat.
I jo em pregunte, de debò que no parlem d’Espanya?
Andreu Sentí 