L’altre dia vaig mirar un dels darrers programes que l’ÀGORA tenia programat a TV3 en què Xavier Bosch va entrevistar el líder del PSC, Pere Navarro. Quan ja feia uns minuts que mirava l’entrevista, i més enllà del somriure forçat del convidat, hi havia alguna cosa del personatge que evocava una manca de seguretat. Aquesta sensació provocava en la meua actitud una desascreditació inconscient de cada frase que el socialista deia. I no entre en l’entramat argumental (ni ideològic) del discurs del líder del PSC. Vegeu-ho:
La transmissió de convenciment i de seguretat és clau perquè un orador convença els oients, el públic. Aquesta característica és intrínseca a cada persona i alhora és etèria, és a dir, costa de saber per què hi ha persones que els sobra seguretat quan parlen, mentre que d’altres, tot i que parlen relativament bé, no acaben de mostrar la solvència que confereix la seguretat.
Què produeix la sensació de seguretat?
Hi ha molts aspectes que hi contribueixen. De fet, l’argumentació té molt de pes. Avui, però volia fixar l’atenció sobre un aspecte que em sembla que és el més important. Sí, potser més important que les paraules. Em referisca a l’entonació. Us propose que mireu qualsevol tall de l’entrevista i observeu la diferència entre l’aplom i seguretat del periodista, enfront de la inconsistència del polític. I això no es deu, principalment, al discurs o les idees que esgrimeix Pere Navarro, sinó a una entonació regular.
Quina entonació fa Navarro?
La millor entonació és la que emprem quan conversem amb amics, quan estem en una situació distesa; llavors destaquem allò que realment volem i l’entonació està al servei del nostre discurs, amb total naturalitat. (No us heu fixat mai, com a espietes d’una conversa aliena entre dones que dialoguen alegrement mentre fan la cua a la peixateria, o es fan trobadisses pel carrer? Una autèntica delícia!)
Ara bé quan estem a la TV o parlem en públic podem perdre l’espontaneïtat necessària per acompanyar les paraules amb les corbes entonatives naturals i adequades. I Pere Navarro té aquest problema: tendeix a acabar les frases amb una entonació massa ascendent.
Proveu, proveu! Digueu una oració com “el PSC treballa per construir un estat federal”. Si fem una entonació descendent a la part final, serà molt més convincent. En canvi, si fem una entonació a l’estil de Pere Navarro, farem palès que ni ell no s’ho creu.
I així anem!
Andreu Sentí 