Avui, finalment, el ministre Wert se n’ha eixit amb la seua. La LOMCE ha estat aprovada al Congrés dels Diputats amb els vots solitaris del PP. Tota la legitimitat democràtica, sí, però una democràcia pobra, trista i maltractada. Sense consens, sense parlar amb els protagonistes de l’educació, els docents, les famílies i els estudiants. Una llei creada per anar contra el català, el basc i el gallec (i l’aragonès i l’asturià), una llei per a l’españolización.
Avui dia, afortunadament, tothom creu en la importància de l’educació per sobreviure en aquest món injust que ens ha tocat viure. Malauradament, però, no sabem com cal vehicular el camí de l’èxit educatiu. O almenys, el govern espanyol, no ha posat el fil a l’agulla per aconseguir-lo. La LOMCE és tota una altra cosa.
En primer lloc, l’educació, al nostre país, necessita una llei acompanyada d’inversió. No val creure en l’educació, si no hi ha voluntat política. I això es tradueix en inversió: calés, peles, duros, money. Aquest va ser l’error de la LOGSE, oi? Doncs, no el tornem a repetir. La inversió no ho és tot, certament. No debades Finlàndia és el paradigma de l’educació i, en canvi, no és el país que més inverteix en educació.
En segon lloc, després de posar els diners damunt la taula, caldrà veure on s’inverteixen, perquè si comprem pissarres digitals i ningú no sap fer-les servir, poc haurem avançat. Ens caldrà, doncs, organització i sentit comú.
Al meu entendre, però, sobretot caldrà un procés participatiu molt gran, ampli i transversal, que tinga en compte les diferents experiències educatives, els exemples d’altres països i les propostes de les escoles. Sols així podrem fer una llei vàlida per a superar els problemes reals de l’escola: millorar la comprensió lectora, l’aprenentatge de segones, terceres i quartes llengües, i la formació científica i matemàtica. I aqueixa no és la Llei Wert. Una oportunitat perduda més.
Andreu Sentí 