He arribat a casa amb desmai i m’he engolit un iogurt de maduixa assegut al sofà amb la TV encesa. L’atzar ha volgut que el primer canal que ha aparegut haja estat Telecinco, amb el Sálvame Diario. Amb la tele de fons, la cullera en una mà i el twitter a l’altra, he llegit que divendres passat feien 25 anys del naixement de Ràdio 9. Silenci. Sálvame Diario de fons, Ràdio 9 tancat. Imatge dura de pair.
Sálvame Diario no té res a veure amb mi. No té res a veure amb la meua família, amb els meus avantpassats, amb els meus veïns. Sálvame Diario no té res a veure amb els valencians. I tot això no ho dic per desprestigiar el programa -i encara menys l’audiència!-, sinó per palesar que en el nostre espai comunicatiu audiovisual tenim de tot excepte un mitjà on sentir-nos identificats, on reflexionar sobre el present, el passat i el futur col·lectiu.
Un dels efectes negatius de la crisi ha estat, sens dubte, que hem deixat en segon o tercer terme aspectes que són fonamentals. Evidentment, quan hi ha gent que perd la casa o la faena, la resta perd importància. Tanmateix, no per això és menys important tot el que hem perdut en els darrers anys perquè hi ha uns culpables molt evidents. Una dels aspectes que més em preocupa és com reconstruirem aquesta democràcia si no tenim espais públics de debat. Sense informació no podem tenir opinió. I negant-nos aquest dret, toquen de mort la democràcia.
És evident que el Partit Popular al País Valencià -encara- no ha pagat la pena política que hauria de rebre per haver-se lucrat amb diners públics, per haver establert un sistema polític tan corrupte i per carregar-se tantes coses. Caldrà que recordem tot això aquesta primavera del 2015 quan haguem de votar. I també haurem de reclamar, col·lectivament, la responsabilitat individual de tots els valencians. Serà llavors quan haurem de pensar qui ha ensorrat el país amb una escola pública que cada dia té més problemes, qui ha amenaçat la sanitat, qui potencia l’espoli fiscal, qui ha saquejat la caixa amb els diners públics i qui ha tancat la radiotelevisió pública (i manipulada). Ells són com un Sálvame Diario; nosaltres, no. Sí, potser hi ha gent que els mira, però nosaltres no som d’eixe món.
Andreu Sentí 