Podemos: un miratge?

Jo ni sóc politòleg ni tinc informació privilegiada per argumentar-vos per què Podemos no és la solució als problemes polítics que tenim. Simplement sóc un ciutadà interessat en la cosa pública. Això sí: darrerament he observat diverses actituds i declaracions que em fan desconfiar-ne plenament. I m’agradaria compartir-les amb vosaltres. Sé que Podemos ha generat molta il·lusió, que han construït un discurs que ha atrapat l’atenció de persones diverses. Molts han vist en Pablo Iglesias la persona desinteressada que realment volia fer política per canviar les coses. I precisament és aquesta il·lusió tan gran, aquesta confiança absoluta que ha estat dipositada en Podemos el que m’ha fet escriure aquest post.

P Iglesias Assemblea

Podemos ha connectat amb les demandes de molta gent, que bàsicament són tres:

  1. Anticorrupció. Podemos s’ha projectat com un partit que vol deixar les institucions més netes que una patena; s’ha presentat com el partit anticorrupció. Tota la resta de partits han esdevingut “la casta”, tots excepte ells. Ha intentat netejar el nom “polític”, que estava tan desprestigiat. Ara hi ha els nous polítics de Podemos i la resta, els vells polítics, els polítics corruptes, “la casta”.
  2.  Antiretallades. Podemos defensa(va) que cal un canvi en la política econòmica que segueix fil per randa les directrius de l’austeritat europea. És a dir, es presenta(va) com l’esquerra alternativa (o radical o anticapitalista) que vol(ia) canviar el model actual i proposa(va) no pagar el deute il·legítim, instaurar una renda mínima, recuperar l’estat del benestar, nacionalitzar sectors clau… En definitiva, Podemos reclama(va) tornar el poder de decisió a les persones i llevar-li-la als mercats financers. En definitiva, és un partit nacionalista que vol recuperar la dignitat nacional.
  3. Democràcia. La regeneració de la democràcia ha de ser participativa i no delegativa. No podem exercir la democràcia cada quatre anys i esperar que ens tornen a necessitar quatre anys més tard. D’ací la importància de les assemblees i els cercles de Podemos.

Davant aquest aparador tan il·lusionant, qui no desitjaria l’èxit de Podemos? Després de moltes setmanes d’una forta presència als mitjans de comunicació, els líders de Podemos -bàsicament Pablo Iglesias- han sabut difondre el seu missatge d’una manera propera, intel·ligent i creïble. Per això puc entendre la il·lusió que ha despertat en molta gent i comprenc que molts ciutadans hagen connectat amb el discurs de Podemos. Quina altra alternativa tenim, si no? Això també s’ho pregunten molts. D’on ve, doncs, la meua reticència?

Abans d’entrar en matèria, permeteu-me que us diga que efectivament m’agradaria que hi hagués més partits que defensaren aquests tres eixos que he descrit. Però el cert és que em sembla que Podemos no és la garantia del canvi real que prediquen. És més, em sembla que no és el que necessitem per transformar la nostra societat i fer-la més justa, més igualitària, més culta… Millor, en definitiva. Busquem, doncs, algunes proves, alguns arguments.

Des que es va presentar a les passades eleccions al Parlament Europeu, Podemos ha rebaixat les seues reivindicacions tant que ja no és un partit de l’esquerra alternativa, ara diuen que no són “ni de derechas ni de izquierdas“. Ara busquen la centralitat política. El problema no és com es declaren (algú podria dir que això és una qüestió de màrqueting polític) sinó que han rebaixat les reivindicacions fins a un plantejament clàssic socialdemòcrata. Com no, això és legítim, però no sé si és la recepta que molts dels seus seguidors demanen. Això ja ho han observat molts analistes com el director de Vilaweb, Vicent Partal (llegiu atentament la part final d’aquest l’article) o l’historiador i polític històric Manuel Alcaraz en articles recents. Si ja no es tracta de fer un món just, de què ens serveix Podemos? Si la seua voluntat és simplement suplir el PSOE, què guanyem? Ens tornen a embolicar amb un canvi perquè continue tot igual? Em recorda tant al vot útil del PSOE…

A més a més de les rebaixes de Podemos en matèria de polítiques econòmiques i socials, hi ha altres motius pels quals la formació de Pablo Iglesias no representa, al meu entendre, l’eina necessària per a solucionar els problemes de la nostra societat. Vaja, que no em representen a mi. Al capdavall, no m’engresquen com a projecte.

podemos.25.1.15-30

Per què Podemos no em representa?

  1. Podemos és un partit que ha estat creat des de les elits -la Sexta no és casta-. I això és determinant al meu entendre. Per regenerar el sistema democràtic que tenim, caldrà que tots prenguem part en les decisions, que no deleguem més en els polítics. La democràcia participativa ha de ser la torre de guaita que controla i vigila els polítics, del partit que siguen. Ha de ser el vigilant implacable que fa caure qualsevol polític que abusa o que té un comportament poc ètic, siga d’un partit afí a nosaltres o no. Ja no podem tancar els ulls, estem massa fotuts. No pot ser que diguem més allò de “tots són iguals”, que demostra una actitud passiva. És l’hora de denunciar els corruptes, els incapaços i assumir la responsabilitat que ens pertoca. Per tot això, un partit que no té organització local, que no es vol presentar ni a les eleccions municipals, que va començar la casa per la teulada -amb les eleccions europees-, no sé si pot garantir la regeneració democràtica i participativa que tanta falta ens fa. Ens cal un partit de baix i no un partit nascut als platons de televisió i a tota màquina. I ja sabem què passa quan esclata una bombolla.
  1. Un altre dels aspectes que no m’agrada de Podemos és que és un partit nascut i dirigit des de Madrid. Per als madrilenys o castellans això és plenament normal, evidentment, però no ho pot ser per als valencians. Quina regeneració democràtica podem fer al País Valencià si no som nosaltres, els valencians, qui endeguem la regeneració, qui ens organitzem? Això no casa gaire amb la idea de la democràcia participativa. Com era allò que defensava la progressia: actua local, pensa global? Entenc que això és fonamental. (Vegeu ací que la immensa majoria de dirigents de Podemos són madrilenys i la presència valenciana és mínima).
  1. Tampoc considere encertada la praxi política de Podemos quan demostra que no vol confluir amb altres forces, partits o col·lectius. Aquesta voluntat de mostrar-se diferent a la resta impedeix la confluència de forces que és tan necessària. Al País Valencià, per exemple, la divisió de l’esquerra durant molt de temps no ha ajudat a fer el canvi social i polític tan necessari.
  1. Sé que hi ha sectors que han encetat un pla d’atac implacable contra Podemos, que certes forces de l’stablishment faran el possible per atacar-los. (Tot i això, també és cert que tenen el suport de molts mitjans de comunicació que altres partits no tenen! I aquest suport no és innocent!). Però això no justifica certes declaracions de polítics de Podemos que són radicalment contràries a aquelles tres idees que resumia al principi. Podemos s’ha autoatorgat el paper de jutge de la casta. Ells decideixen qui és casta i qui no ho és. I això és perillós. En aquest sentit, va ser totalment indigne que Pablo Iglesias assenyalara com una actitud execrable que David Fernández abracés Artur Mas. L’actuació, el discurs i les decisions polítiques de la CUP -i especialment de David Fernández- sempre han sigut coherents amb la seua ideologia. I per tant, voler semblar més cast, més pur i més allunyat de la casta Pablo Iglesias i Podemos que David Fernández i la CUP fa senzillament riure. En una altra ocasió, en unes declaracions recents, Jesús Montero (Podemos) establia que hi ha dos tipus d’empresaris, els de la casta i els que contribueixen al benestar, com Botín i el Banc Santander. Senzillament delirant. (Llegiu això)
  1. Entre les coses que cal canviar en aquest país no hi ha només la política d’austeritat i les retallades. També cal canviar l’actitud col·lectiva en molts aspectes, com ara la importància que donem a l’educació, com percebem el bé comú, la fiscalitat, els drets lingüístics, les llibertats, el funcionament de la justícia, entre molts altres valors. Precisament, sobre els drets lingüístics sembla que Podemos ha volgut flirtejar amb l’espanyolisme clàssic que entén que l’espanyol és de tots i les altres llengües de l’Estat només són llengües de segona. I, ja em perdonaran, però no som de segona. Ni ho volem ser. Dic tot això perquè Pablo Iglesias va afirmar fa pocs dies això, en una entrevista a El País:

A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos, que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en galego o en castellano para mí es una cuestión secundaria.

Això demostra un supremacisme que fa por perquè la realitat és que a ell sí que l’atendran en castellà, però a mi potser no, en català. I el cert és que actualment hi ha avis que han d’anar al metge amb els fills perquè no saben parlar bé castellà. Això, per a Pablo Iglesias, és secundari. Imaginem la situació al revés?

On són les reivindicacions progressistes que exigeixen un tracte igualitari de tots els ciutadans? Ens cal un partit que també reivindique els nostres drets lingüístics, perquè han costat molt de guanyar.

  1. Finalment, hi ha un darrer aspecte pel qual Podemos no em sembla una opció regeneradora. Els nostres problemes no sols són que el PP o el PSOE haja subjugat els nostres interessos als mercats o que hagen instaurat actituds corruptes -mafioses?-, com el PP valencià. Al meu parer, no podem aspirar a ser una societat millor si no som fidels a nosaltres mateixos, als nostres orígens. Per a mi, va totalment lligat el benestar econòmic, la justícia social i l’alliberament nacional. Si no entenem que nosaltres hem de poder decidir quin futur volem com a valencians, mai no podrem créixer com a societat, avançar cap a un millor benestar. I això vol dir que, igual com els grecs han manifestat en les eleccions recents el seu dret a explotar els seus propis recursos i defensar el seu poble, els valencians hem d’entendre que l’espoli fiscal que ens ha aplicat fins avui l’Estat espanyol ens perjudica moltíssim. L’Estat espanyol no és una bona eina per als valencians perquè ens espolia, perquè no creu en nosaltres com a societat de coneixement, industrial i comercial. Expliqueu si no, per què no es fa el corredor mediterrani? Per què any rere any patim un infrafinançament injust? On és la solidaritat territorial que tant reclama el PP i el PSOE en aquest cas? Tot això també és important i Podemos no en parla, ni quan ve a València! No s’hi val només tocar la fibra amb una cita de Fuster mentre sona Al Vent de Raimon. No ens doneu gat per llebre.

Tenim alternatives

Que a Podemos hi haja moltes idees i discursos que no m’agraden no vol dir, òbviament, que no hi haja coses que puga compartir. I tant! Al meu parer, però, no són la força política il·lusionant i transformadora que molts creuen, ni allò que necessitem els valencians. Ni coneixen prou el país ni amb tot el que han demostrat fins ara no poden construir la societat valenciana del segle XXI que jo m’imagine.

Per tant, quina alternativa tenim, ens preguntarem molts? Cadascú observa la situació política i n’extraurà les seues conclusions. I, és clar, cap alternativa no és perfecta. Potser, molts ciutadans volen fer confiança a Podemos malgrat conèixer els defectes que té. Potser. La meua alternativa, però, és Compromís, una coalició de partits que és plural, amb molta gent que coneix la nostra realitat diària i que fa molts anys que denuncia la corrupció i fa propostes per canviar el país amb una òptica valenciana, com Mònica Oltra o Enric Morera a les Corts, Joan Baldoví al Congrés o Jordi Sebastià al Parlament Europeu. La cooperació política entre diversos sectors és decisiu. I Compromís permet la coexistència de diferents ideals sota un mateix paraigua que aixopluga els punts fonamentals del canvi que necessita el País Valencià -i també Espanya-. Sense una força valencianista, ecologista i d’esquerres no podrem construir un país lliure de corrupció, un país cada vegada més responsable i conscient. En definitiva, necessitem construir un país al qual li siga retornat el poder de decisió, en tot. I sense un partit que cresca progressivament gràcies a l’esforç col·lectiu i la participació local i ciutadana, no podrem avançar cap a una veritable democràcia.

monica--647x231

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.