No havia estat mai el 9 d’Octubre a València. No hi havia viscut mai i no sóc de València. És normal. Als pobles de la Marina el 9 d’Octubre passa amb una certa passivitat: alguns actes protocol·laris, algun programa cultural especial i poc més.
Enguany, però, he anat a València i he vist bategar el país. Certament, no hi havia tot el país, però sí una part important, molts valencians del cap-i-casal i la rodalia. He arribat a les 12h i recte a la plaça de l’Ajuntament. València era festa. Famílies ben mudades que eixien a veure la Processó cívica, a sentir la mascletada o simplement a celebrar el 9 d’Octubre pels carrers de la ciutat. Molta, molta gent, els carrers plens. Avis i xiquets, pares i fills, joves. De fons sonava la música d’una xaranga. En fi, una gran festa. I això és el que més m’ha sorprès, que el 9 d’Octubre, a València, es viu la festa.
Quan he aplegat a l’Ajuntament, l’epicentre de tot plegat, ja sonava l’himne Per a ofrenar. M’he fixat en una dona que tenia al costat i que cantava amb devoció, com tanta altra gent. La gent aplaudia i estava contenta. És més, la gent se sabia la lletra i la cantava. Insòlit per a algú que ve de la Marina. Els polítics de tots els partits –incloent-hi un Gerardo Camps amb un elegant vestit– es preparaven davant l’Ajuntament per a començar la Processó. Per damunt dels caps de la multitud podia veure una munió de reial senyeres que feien un mar de blaus. No n’hi havia cap altra que no fos la senyera coronada: cap quatribarrada, cap republicana, cap espanyola. No és un lloc per a fer experiments identitaris, tampoc és un lloc per a la llibertat.
A una banda de l’ajuntament es concentrava el bloc de Compromís que havia de participar en la Processó. Era el bloc més nombrós, amb diferència. Els acompanyava una xaranga. I sort, perquè sense la música de fons, la tibantor social que es respirava hauria estat mal de suportar.
De seguida he vist que som un país dividit. Som moltes coses més, afortunadament, però també som un país dividit. No dic cap novetat, però mai no havia tingut aqueixa realitat tan evident davant dels ulls. Certament, la Processó Cívica congrega tradicionalment els més exacerbats blavers del país, grupuscles neonazis i espanyolistes violents. No n’esperava menys. Però realment ha estat un espectacle d’odi que se’m fa incomprensible amb una diada nacional.
Ha començat la Processó i una muixaranga amb xiquets als muscles de majors iniciava el recorregut lentament. De seguida els xenòfobs han començat a cridar i xiular. A xiquets. Catalanistes, iros a vuestro país, cridaven amb ràbia, a xiquets. Sí, a xiquets. A continuació el bloc de Compromís els seguia, acompanyats de banderoles amb el nom de la coalició i cap bandera que no fos la reial senyera –fins i tot repartien enganxines amb la blavera. Més crits, més odi.
Qualsevol visitant de la ciutat, un turista posem per cas, s’hauria espantat. Quina és aquesta mostra d’odi en una diada nacional? Quin poble malalt és aquest?
I tanmateix, també som un poble resistent. Si el visitant de la ciutat no ha decidit arrancar a córrer, espantat i s’hi ha quedat, també haurà vist que molts grups de gent aplaudien les muixarangues. Apaludien els xiquets, que agraïen, contents, l’estima, el respecte i el reconeixemnt dels seus conciutadans. L’odi dels crits i els improperis eren seguits per aplaudiments de gent anònima. I així durant tot el recorregut, com una mena de combat de boxa, uns colpejant amb crits i odi i altres bregant només amb il·lusió i aplaudiments.
I aquesta és la notícia, la bona nova. La majoria de gent, la gent que havia eixit de casa a celebrar amb passió i estima el dia de València, aplaudia. Només uns cridaven, els altres, la majoria, aplaudíem i somrèiem. La gent celebrava, la xaranga tocava, la vida continuava. La festa és de tots i els valencians intentem passar pàgina. El Nou d’Octubre encara no és un dia de llibertat, encara som un poble dividit, però tenim més llibertat que ahir i estem més units que despús-ahir.
PS: Quan arribe a casa m’assabente per les xarxes socials –encara no tenim televisions pròpies del país– que mentre tot això passava al Palau de la Generalitat, l’escriptor i intel·lectual Joan Francesc Mira rebia el Premi de les Lletres Valencianes i que reclamava la denominació País Valencià. En el mateix acte de lliurament de premis, el brigadista internacional Josep Almudéver rebia la distinció d’Ambaixador del País Valencià i s’apartava del grup quan sonava l’himne reial espanyol, com a mostra de protesta. Sí, tenim referents i som un país de lluitadors.
Publicat a La Veu, el 14 d’octubre de 2016
Andreu Sentí 