Passió per parlar

Durant anys la comunicació oral ha quedat en un discret segon terme a les escoles i instituts. En la nostra tradició educativa, tota l’atenció se centrava en l’escriptura i la lectura. En canvi, com que de parlar ja en sabíem tots, no calia fer gaires esforços. Aquesta situació està canviant i, de mica en mica, sembla que comencem a adonar-nos que qualsevol professional serà millor si domina l’expressió oral. I, així, les habilitats lingüístiques orals comencen a fer-se un lloc també a les escoles. De fet, el nou decret que regula les llengües al País Valencià incorpora específicament unes hores setmanals de treball de la Competència Comunicativa Oral, la qual cosa és una oportunitat única per a implementar un ensenyament conscient i específic de la llengua oral formal.

Però com s’ha d’ensenyar la comunicació oral a les escoles? N’hi ha prou de fer exposicions? En l’art de l’oratòria, ens enfrontem a moltes dificultats lingüístiques, culturals i psíquiques. Com comencem a parlar? Com unim les idees? Quanta informació volem donar? A qui ens adrecem? Se’ns ha entès? I si em quede en blanc? I què faig amb les mans? I amb la veu? L’única via per a millorar l’eficàcia comunicativa és treballar específicament cadascuna d’aquestes habilitats.

Les lligues de debats que organitza la Xarxa Vives d’Universitats són una gran iniciativa per a aprendre a controlar l’expressió oral. L’any 2005 la Xarxa va posar en marxa una lliga universitària en què les universitats dels territoris de parla catalana debaten durantlligadebatuniversitaria quatre dies al voltant d’una temàtica. En l’edició d’enguany, es debatia si Cal un control públic dels mitjans de comunicació? Des de l’any 2014 la Xarxa Vives, amb el suport d’Escola Valenciana, organitza també una competició de debats d’estudiants de secundària i batxillerat. En aquest cas, hi ha dues fases. En la fase local, les escoles s’inscriuen a una universitat pròxima i participen en la lliga que es du a terme a la universitat de referència. L’escola que guanya representa aquesta universitat en la segona fase, la fase final, que se celebra cada any en una universitat diferent. En l’edició d’enguany, que es debatia Els animals tenen drets?, ha guanyat l’Institut Nou Derramador d’Ibi, en representació de la Universitat Miguel Hernández d’Elx.

L’encert de les lligues de debats és que posen en funcionament una sèrie d’al·licients i d’objectius didàctics ben variats. D’una banda, és una competició formal –amb un jurat, uns guanyadors i uns perdedors– i, per tant, l’entusiasme per jugar –i guanyar!– anima tots els participants. És a dir, el debat té un component de joc, de gamificació. De l’altra, combina un fum d’activitats que incideixen enormement en la formació integral dels alumnes. Des del punt de vista conceptual, la preparació d’un debat implica cercar i seleccionar informació, comprendre textos, relacionar idees, integrar continguts, etc. Després, s’han d’elaborar discursos orals i, per tant, cal triar una idea central, argumentar una tesi, relacionar les parts d’un text… També cal treballar la posada en escena, el domini de la veu, dels silencis, de la mirada i del cos… I tot això en equip, un equip que ha de cooperar, cedir la paraula, escoltar l’equip contrari, identificar-ne l’argumentari i atacar-hi els punts febles, fer les preguntes pertinents, ajustar-se al temps… En definitiva, l’orador-estudiant ha de dominar un tot d’habilitats que han de fluir alhora.

Però el més important de tota la competició és la passió que traspua la Lliga. Tots els estudiants participen amb emoció en la batalla dialèctica. En cada debat, parlar, raonar i reflexionar esdevé un plaer: pura emoció. I, com sabem, l’emoció és la gran via d’accés al coneixement.

Article publicat a la revista FUTURA, número 37, 2017.

Anuncis

Navarro no convenç. L’Àgora sí.

L’altre dia vaig mirar un dels darrers programes que l’ÀGORA tenia programat a TV3 en què Xavier Bosch va entrevistar el líder del PSC, Pere Navarro. Quan ja feia uns minuts que mirava l’entrevista, i més enllà del somriure forçat del convidat, hi havia alguna cosa del personatge que evocava una manca de seguretat. Aquesta sensació provocava en la meua actitud una desascreditació inconscient de cada frase que el socialista deia. I no entre en l’entramat argumental (ni ideològic) del discurs del líder del PSC. Vegeu-ho:

Pere Navarro Àgora

La transmissió de convenciment i de seguretat és clau perquè un orador convença els oients, el públic. Aquesta característica és intrínseca a cada persona i alhora és etèria, és a dir, costa de saber per què hi ha persones que els sobra seguretat quan parlen, mentre que d’altres, tot i que parlen relativament bé, no acaben de mostrar la solvència que confereix la seguretat.

Què produeix la sensació de seguretat?
Hi ha molts aspectes que hi contribueixen. De fet, l’argumentació té molt de pes. Avui, però volia fixar l’atenció sobre un aspecte que em sembla que és el més important. Sí, potser més important que les paraules. Em referisca a l’entonació. Us propose que mireu qualsevol tall de l’entrevista i observeu la diferència entre l’aplom i seguretat del periodista, enfront de la inconsistència del polític. I això no es deu, principalment, al discurs o les idees que esgrimeix Pere Navarro, sinó a una entonació regular.

Quina entonació fa Navarro?
La millor entonació és la que emprem quan conversem amb amics, quan estem en una situació distesa; llavors destaquem allò que realment volem i l’entonació està al servei del nostre discurs, amb total naturalitat. (No us heu fixat mai, com a espietes d’una conversa aliena entre dones que dialoguen alegrement mentre fan la cua a la peixateria, o es fan trobadisses pel carrer? Una autèntica delícia!)

Ara bé quan estem a la TV o parlem en públic podem perdre l’espontaneïtat necessària per acompanyar les paraules amb les corbes entonatives naturals i adequades. I Pere Navarro té aquest problema: tendeix a acabar les frases amb una entonació massa ascendent.

Proveu, proveu! Digueu una oració com “el PSC treballa per construir un estat federal”. Si fem una entonació descendent a la part final, serà molt més convincent. En canvi, si fem una entonació a l’estil de Pere Navarro, farem palès que ni ell no s’ho creu.

I així anem!

Bloc a WordPress.com.