Passió per parlar

Durant anys la comunicació oral ha quedat en un discret segon terme a les escoles i instituts. En la nostra tradició educativa, tota l’atenció se centrava en l’escriptura i la lectura. En canvi, com que de parlar ja en sabíem tots, no calia fer gaires esforços. Aquesta situació està canviant i, de mica en mica, sembla que comencem a adonar-nos que qualsevol professional serà millor si domina l’expressió oral. I, així, les habilitats lingüístiques orals comencen a fer-se un lloc també a les escoles. De fet, el nou decret que regula les llengües al País Valencià incorpora específicament unes hores setmanals de treball de la Competència Comunicativa Oral, la qual cosa és una oportunitat única per a implementar un ensenyament conscient i específic de la llengua oral formal.

Però com s’ha d’ensenyar la comunicació oral a les escoles? N’hi ha prou de fer exposicions? En l’art de l’oratòria, ens enfrontem a moltes dificultats lingüístiques, culturals i psíquiques. Com comencem a parlar? Com unim les idees? Quanta informació volem donar? A qui ens adrecem? Se’ns ha entès? I si em quede en blanc? I què faig amb les mans? I amb la veu? L’única via per a millorar l’eficàcia comunicativa és treballar específicament cadascuna d’aquestes habilitats.

Les lligues de debats que organitza la Xarxa Vives d’Universitats són una gran iniciativa per a aprendre a controlar l’expressió oral. L’any 2005 la Xarxa va posar en marxa una lliga universitària en què les universitats dels territoris de parla catalana debaten durantlligadebatuniversitaria quatre dies al voltant d’una temàtica. En l’edició d’enguany, es debatia si Cal un control públic dels mitjans de comunicació? Des de l’any 2014 la Xarxa Vives, amb el suport d’Escola Valenciana, organitza també una competició de debats d’estudiants de secundària i batxillerat. En aquest cas, hi ha dues fases. En la fase local, les escoles s’inscriuen a una universitat pròxima i participen en la lliga que es du a terme a la universitat de referència. L’escola que guanya representa aquesta universitat en la segona fase, la fase final, que se celebra cada any en una universitat diferent. En l’edició d’enguany, que es debatia Els animals tenen drets?, ha guanyat l’Institut Nou Derramador d’Ibi, en representació de la Universitat Miguel Hernández d’Elx.

L’encert de les lligues de debats és que posen en funcionament una sèrie d’al·licients i d’objectius didàctics ben variats. D’una banda, és una competició formal –amb un jurat, uns guanyadors i uns perdedors– i, per tant, l’entusiasme per jugar –i guanyar!– anima tots els participants. És a dir, el debat té un component de joc, de gamificació. De l’altra, combina un fum d’activitats que incideixen enormement en la formació integral dels alumnes. Des del punt de vista conceptual, la preparació d’un debat implica cercar i seleccionar informació, comprendre textos, relacionar idees, integrar continguts, etc. Després, s’han d’elaborar discursos orals i, per tant, cal triar una idea central, argumentar una tesi, relacionar les parts d’un text… També cal treballar la posada en escena, el domini de la veu, dels silencis, de la mirada i del cos… I tot això en equip, un equip que ha de cooperar, cedir la paraula, escoltar l’equip contrari, identificar-ne l’argumentari i atacar-hi els punts febles, fer les preguntes pertinents, ajustar-se al temps… En definitiva, l’orador-estudiant ha de dominar un tot d’habilitats que han de fluir alhora.

Però el més important de tota la competició és la passió que traspua la Lliga. Tots els estudiants participen amb emoció en la batalla dialèctica. En cada debat, parlar, raonar i reflexionar esdevé un plaer: pura emoció. I, com sabem, l’emoció és la gran via d’accés al coneixement.

Article publicat a la revista FUTURA, número 37, 2017.

Anuncis

Descolonitzem les ments!

Una de les meues obligacions com a lingüista i professor de llengua catalana a la Universitat de València és fer reflexionar els estudiants sobre la importància de la diversitat lingüística. A més d’ensenyar a escriure millor, a dominar la sintaxi o a fer comprendre el funcionament de les llengües, també em preocupe perquè els estudiants tinguen unes idees sanes sobre la convivència de les llengües. No es tracta sols de fer fora prejudicis teòrics –no hi ha llengües millors ni pitjors, boniques o lletges, útils o inútils–, sinó de canviar certes actituds a la pràctica. Amb això vull dir que l’èxit en l’aprenentatge dels meus estudiants només l’aconseguiré si va acompanyat d’un canvi de mentalitat. Per exemple, si algú pensa que no parla prou bé valencià o té vergonya de parlar en valencià i creu que és millor mantenir-se com a monolingue en castellà, mai tindrà un bon nivell. Si algú creu que hi ha dialectes horribles i inferiors i llengües fantàstiques i útils o si algú canvia sistemàticament al castellà amb desconeguts per si no l’entenen o perquè creu que és una mostra de bona educació mai no contribuirà a una societat lingüísticament sana.
PORTADA-descolonitzar-la-ment-193x300Fa uns dies vam tenir una bona notícia, l’editorial Raig verd acaba de publicar Descolonitzar la ment, una obra de l’escriptor kenià NgũgĨwa Thiong’o. Fa un parell d’anys buscant i remenant en una llibreria em vaig trobar aquest llibre en la versió castellana i me’l vaig endur a casa. I em va obrir un món nou. Moltes de les situacions, sentiments i actituds que l’escriptor va viure a Àfrica jo també els he vist al País Valencià o els he viscut. Tots els paral·lelismes que vaig trobar en el llibre mostren que la imposició de les llengües dels estats poderosos, dels colonitzadors, dels guanyadors de guerres és un fet universal. Com sospitàvem, els valencians no som singulars en això. Tanmateix, aquestes vivències ens agermanen i situen el nostre conflicte lingüístic en el marc internacional, com un dels problemes importants del present més immediat arreu del món.

Mireu què escriu Thiong’o en l’edició castellana: «Los que pasamos por ese sistema escolar estábamos destinados a graduarnos sintiendo odio y desprecio por el pueblo y la cultura y los valores de la lengua de nuestrahumillación y nuestro castigo cotidiano». La conseqüència d’això va ser un distanciament amb la realitat més pròxima (la llengua i la cultura pròpies) i una identificació amb el que és més aliè (la llengua i la cultura europea del colonitzador). Thiong’o va formar part de la minoria que havia estudiat a Kènia i que s’avergonyia de la llengua pròpia. Va començar a escriure i ho feu en anglès. Però un dia va adonar del procès de satel·lització cultural i identitària que vivia Àfrica: des de llavors totes les obres literàries les escriu en la llengua pròpia, el gikuyu. I va començar el procés de descolonitzar la seua pròpia ment.

L’ús de la llengua i les actituds lingüístiques són fonamentals en el procés d’aprenentatge d’una llengua. Per això, cada curs que passa, quan acaba, em faig la mateixa pregunta: he aconseguit que els alumnes valoren totes les llengües i siguen conscients dels drets que tenim com a catalanoparlants? Afortunadament, tenim molts llibres que ens ajuden: tenim Jesús Tusón, Carme Junyent, Juan Carlos Moreno, entre d’altres. Des de fa unes setmanes comptem amb un altre llibre, Descolonitzar la ment, un llibre per a entendre la importància de recuperar la llengua pròpia, un camí per a avançar cap a una societat millor.

Només si els meus estudiants entenen quina és la nostra realitat lingüística i decideixen ser valencianoparlants actius podran esdevenir uns bons lingüistes o docents en el futur. Només si els valencians entenem que tenim la ment colonitzada, podrem construir una societat autèntica i millor que contribuïsca genuïnament a la cultura mundial.

Publicat al diari Levante-EMV, el 17 de juliol de 2017.

L’educació que no tindrem

Avui, finalment, el ministre Wert se n’ha eixit amb la seua. La LOMCE ha estat aprovada al Congrés dels Diputats amb els vots solitaris del PP. Tota la legitimitat democràtica, sí, però una democràcia pobra, trista i maltractada. Sense consens, sense parlar amb els protagonistes de l’educació, els docents, les famílies i els estudiants. Una llei creada per anar contra el català, el basc i el gallec (i l’aragonès i l’asturià), una llei per a l’españolización.

Avui dia, afortunadament, tothom creu en la importància de l’educació per sobreviure en aquest món injust que ens ha tocat viure. Malauradament, però, no sabem com cal vehicular el camí de l’èxit educatiu. O almenys, el govern espanyol, no ha posat el fil a l’agulla per aconseguir-lo. La LOMCE és tota una altra cosa.

En primer lloc, l’educació, al nostre país, necessita una llei acompanyada d’inversió. No val creure en l’educació, si no hi ha voluntat política. I això es tradueix en inversió: calés, peles, duros, money. Aquest va ser l’error de la LOGSE, oi? Doncs, no el tornem a repetir. La inversió no ho és tot, certament. No debades Finlàndia és el paradigma de l’educació i, en canvi, no és el país que més inverteix en educació.

En segon lloc, després de posar els diners damunt la taula, caldrà veure on s’inverteixen, perquè si comprem pissarres digitals i ningú no sap fer-les servir, poc haurem avançat. Ens caldrà, doncs, organització i sentit comú.

Al meu entendre, però, sobretot caldrà un procés participatiu molt gran, ampli i transversal, que tinga en compte les diferents experiències educatives, els exemples d’altres països i les propostes de les escoles. Sols així podrem fer una llei vàlida per a superar els problemes reals de l’escola: millorar la comprensió lectora, l’aprenentatge de segones, terceres i quartes llengües, i la formació científica i matemàtica. I aqueixa no és la Llei Wert. Una oportunitat perduda més.

Bauzà i la Guàrdia Civil: dues cares de la persecució del català

La persecució del català ha tingut i té diferents cares, i s’han posat en pràctica diverses estratègies i maneres d’atacar-lo. Potser el lector mitjà valencià —lector remotament possible d’aquestes ratlles— pensarà que jo encarne un fals victimisme, una exageració inútil. O, en qualsevol cas, entendrà que la meua versió dels fets són resultat d’una ideologia desviada –la que considera que el català s’hauria de normalitzar. En tot cas, no en faré cas, atès que això sols és fruit de la força de propaganda de l’estat, d’anys d’espanyolisme i del discurs de tots els mitjans de comunicació a què podem accedir, diguem-ne, amb facilitat.

Quan deia que en la persecució del català s’han posat en pràctica diferents estratègies vull dir que, efectivament, els aparells de l’estat promouen un grau o altre de residualització del català segons el context social i polític d’una determinada àrea. Això mostra un pla estratègic deliberat.

A les Illes Balears això té un nom: trilingüisme. I una cara: Bauzà. En un moment que tothom veu la importància de l’anglès, el PP balear i valencià (sota la direcció de la FAES) ens volen vendre que més anglès és menys català. I això vol dir: més espanyol, que, en el fons, és el que els interessa.

En un país normal un canvi de la legislació educativa que tinguera com a objectiu el reforç de l’anglès a l’escola, escoltaria l’opinió dels experts en multilingüisme, com és el cas de la Unitat d’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant. Però aquest no és el debat.

Al Parlament balear de l’altre dia, el President Bauzà va explicar clarament quin és el seu objectiu: que els al·lots no parlen el català de Catalunya, sinó el català dels seus avis. I, evidentment, la recepta passa per debilitar el català a l’escola. Debilitar l’estàndard d’una llengua és una manera poderosa de fer-la vulnerable. I, sobretot, és la manera perfecta per a obviar el tema important: la substitució lingüística del català per l’espanyol. Als valencians això ens sona a una versió light del secessionisme: vermell és català, en valenciano és roig!

Com podem comprovar, el discurs del PP balear s’adapta a la societat: no pot defensar un secessionisme contundent, però sí flirtejar amb aquesta idea. De la mateixa manera que el PP català no posa en dubte la unitat de la llengua, però accepten el LAPAO perquè l’Aragó té tota l’autonomia del món, o el PP valencià sempre que pot oneja la bandera del blaverisme. Amb el mateix objectiu, esquarterar el català, cada secció regional assumeix una contundència o una altra.

Els valencians som, sens dubte, els més perjudicats. Som un país que permet primer la castellanització i manipulació més salvatge i després el desmantellament més barroer de Ràdio Televisió Valenciana. Som un país que permet que la Guàrdia Civil ens intimide cada vegada que ens atura per la carretera i ens obliga a parlar espanyol. Som un país on les forces de l’estat (ara en sentit literal) poden estrènyer amb més força els catalanoparlants. Som un país que engarjolarà Carles Mateu perquè va parlar valencià a la Guàrdia Civil. Som un país que s’ha de despertar.

#TotsSomCarlesMateu

Però també som un país que fa una gran vaga indefinida a les Illes Balears per defensar el català. Només tinc paraules d’admiració i dignitat.

#VagaIndefinidaDocents

Mecanoscrit… abans que arribe la pel·lícula

Per fi vaig començar a llegir Mecanoscrit del Segon Origen, de Pedrolo. Ho sé, és inexcusable, però ni a l’Institut ni a la Universitat no es va creuar pel meu camí. Ara n’he tingut l’ocasió i l’estic gaudint. Les aventures d’un nen i una noia verge i bruna que han de sobreviure en un món nou és apassionant. Un món nou ple de descobertes, pors, amor, elements de ciència-ficció… és clau perquè agrade a joves d’èpoques diferents. Qualsevol viatge iniciàtic pot ser interessant per al lector jove, però aquesta novel·la expressa temes transcendents que ens captiven a tots.

Mecanoscrit del Segon Origen ens situa en una conjuntura força complexa, el món s’ensorra i la humanitat gairebé desapareix. Tanmateix, una supervivent, l’Alba, amb un vitalitat sorprenent, decideix que ho es pot extingir la humanitat i, amb l’ajuda d’un nen supervivent, en Dídac, posa fil a l’agulla. La decisió, l’optimisme, els valors i l’energia vital de l’Alba la converteixen en mare de la humanitat. Ella vol construir el món del futur, un món sense els prejudicis del món que ha conegut. I així, declara amb quina determinació vol menar el seu company, en Dídac, cap a un món nou:

No podia amagar-li les runes [a en Dídac], però volia que per a ell no fossin l’enderrocament d’un món vell, sinó els materials amb els quals construir-ne un de nou

Aquesta determinació esdevé un cant a la vida, a les coses bones de la vida. Perquè malgrat les situacions difícils que hem d’afrontar la novel·la ens conta:

La història un noi i una noia…la història dels quals començava al moment que es decidien a ser origen i no acabament

Valentia i coratge, efectivament. Però també reflecteix la perversitat del món contemporani, les contradiccions dels nostres dies:

L’angoixava la certesa monstruosa que eren feliços sobre una muntanya de cadàvers

Imatge

Més enllà de tots aquests elements, m’ha sorprès força l’enorme riquesa lingüística de l’obra. Aquesta sorpresa segurament es deu al fet que l’obra s’allunya del registre estàndard neutre empobrit que ompli ràdios, televisions i diaris.  El registre literari és manifest a cada pàgina, a cada línia.

Ho va fer gairebé de sobte, una tarda, quan l’aiguat cessà i per les finestres sense cristalls entrà una claror daurada que llepà la foguera i, a ells, els féu córrer a fora on l’aire era terriblement humit i, en l’horitzó un sol ara alliberat dels núvols, se n’anava cap a la posta.

Trobem expressions genuïnes com:

estar peixat… ; l’eucaliptus que embaumava l’aire… ; mesada de núvols de tempesta… ; penetraren en habitacions de trespols perillosos… ; o bé havia viscut, per aquells encontorns… ; amb penes i treballs, fent marrades

Segurament, aquest aspecte és un escull per a molts dels estudiants que estan més avesats al catanyol dels nostres dies. És per això que Mecanoscrit del Segon Origen deu haver interessant molts docents àvids de materials en català que, alhora, agraden al jovent. En aquest sentit, poden ser interessants activitats com aquesta.

Fins i tot, aquest text podria servir d’excusa per revisar l’estàndard que l’autor fa servir. D’una banda, apareixen alguns trets que l’allunyen d’un estàndard barceloní reduccionista, amb l’ús de l’adverbi ací, o l’ús de mots com llentilla (i no llentia). De l’altra, mostra l’evolució que ha tingut la nostra llengua normativa, amb l’omnipresència de enrera, rera, darrera o la presència de neologismes que encara apareixen en cursiva i sense adaptar: rulotte, bikini, shorts

En definitiva, si tenim en compte que els indicadors marquen que l’hàbit a la lectura es ressent, sobretot, a la secundària, llibres com aquest, de ben segur, podran fer tornar el gust per la lectura a molts adolescents. En qualsevol cas, m’ha agradat llegir-lo. Sempre és millor haver-ho fet abans que no acaben la pel·lícula que el malaguanyat Bigas Lunas va deixar projectada.

twitter 2 Ah! Si us animeu a llegir-lo, farem una lectura 2.0 #mecanoscritdel2norigen

Les llengües franceses

La política lingüística francesa és interessant per a qualsevol interessat per la sociolingüística. L’Assemblea de l’estat jacobí per excel·lència ha fet un primer pas per integrar l’ensenyament bilingüe en el sistema educatiu estatal. Vegeu la notícia de Vilaweb.

L’estat francès està format per diverses minories nacionals que no són reconegudes oficialment: els occitans, catalans, cors, bretons, bascos, flamencs… I me’n deixe alguna, segur. Totes les llengües d’aquests països considerats “regions” són considerades també “llengües regionals”. Ha calgut esperar que estiguen més mortes que vives perquè se’ls atorgués un mínim reconeixement, ni que siga, amb un adjectiu tan jacobí com “patrimoni de França”, que és com han estat titllades per la nova llei.França_mapaling

Seria molt bonic trobar estats que reconeguessen la plurinacionalitat que els conforma, estats formats per països units (si així ho volguessen els seus ciutadans) per la voluntat i no pel pes de les guerres guanyades en passats foscos. Seria bonic trobar estats que valorassen les llengües pròpies que es parlen dins les seues fronteres i que esborrassen per sempre les humiliacions que han hagut de patir els parlants nadius de regions on la llengua imposada no era l’autòctona.

Això em porta a referir-me a l’autoodi. Recorde que era un concepte que no acabava d’entendre quan estudiava el batxillerat, i mira que l’havia viscut en pròpia carn. Per si algú està com jo en aquells anys tinc un exemple aclaridor.

Un occità em va explicar que un bon amic seu, també occitanoparlant, es va casar, a França, amb una dona no occitanoparlant. Tota la relació es va forjar sempre, i exclusivament, en francès, és a dir, l’occitanisme lingüístic de protagonista d’aquesta història va restar totalment amagat. Van passar els anys i la parella d’enamorats va portar a la llum un xiquet sa que, amb el temps, va aprendre la llengua de Rabelais -i només la llengua de Rabelais. Un dia, però, el nen va fer alguna malifeta, i el pare, tot enfadat, el va renyar, ben merescudament. Entre els retrets del pare es va colar un mot occità. El nostre heroi va tenir la mala sort que la seua enamorada esposa va sentir la conversa i es va fixar en aquell mot innocent occità. De seguida, es va girar i li va dir convençuda “Tu ne parles pas a mon fis comme on parle aux vaches”. Sí, sí, com a les vaques, que li va dir! En aquest cas, el final feliç el va posar el divorci de la parella, anys més tard.

L’autoodi durant generacions ha viscut i viu interioritzat en molts europeus d’arreu. N’he conegut un grapat.

I jo em pregunte, de debò que no parlem d’Espanya?

Les TIC a l’aula: una oportunitat

L’ús de les noves tecnologies a l’aula ja és una realitat. L’educació del present no pot obviar les aportacions que pot fer les TIC al procés d’aprenentatge. Tanmateix, sovint el professorat no coneix tots els recursos que tenim al nostre abast. Per això, la formació contínua ha de tenir l’ull posat, especialment, en les experiències que altres professor han posat en marxa a les aules de primària, secundària, batxillerat o a les de la universitat.

El curs “REALITAT 2.0: EXPERIÈNCIES TIC EN CATALÀ A LES AULES” que es farà a la Universitat d’Alacant aquest juliol presentarà diversos usos de les TIC, des de les xarxes socials i el twitter fins al portfoli electrònic. Una quinzena de professionals de diversos àmbits, mestres de primària, professors d’institut, d’universitat o editors de materials didàctics reflexionaran sobre les TIC per a l’aprenentatge del català. Sense dubte una bona oportunitat per a millorar la nostra escola. L’enhorabona als coordinadors Sandra Montserrat i Pep Hernàndez!

Trobareu tota la informació ací.

Ni els millors tenen futur a les Universitats espanyoles

Avui m’ha arribat una notícia realment desencoratjadora. Ja sabia que les inversions en recerca a l’Estat espanyol no eren per a tirar coets, però això que ara us explicaré és flagrant.

Un investigador gallec del camp de la física que treballa a Suïssa havia sol·licitat un contracte del programa Ramon y Cajal, orientat a consolidar investigadors a les universitats espanyoles. Resulta que va obtenir el premi al millor físic europeu jove, però, en canvi, no té “prou mèrits” per guanyar un contracte laboral a l’Estat espanyol. Llegiu la notícia ací.

El cert és que el jove físic ha rebut propostes laborals a diversos països europeus, a més de Suïssa, on ha treballat durant diversos anys i encara hi treballa. Vegeu-ne una entrevista ací.

Es constata, doncs, que mentre altres països europeus inverteixen en recerca i desenvolupament, a l’Estat espanyol ni els millors tenen oportunitats. Hauríem de fer un pensament.

Bloc a WordPress.com.