jul.

Descolonitzem les ments!

Una de les meues obligacions com a lingüista i professor de llengua catalana a la Universitat de València és fer reflexionar els estudiants sobre la importància de la diversitat lingüística. A més d’ensenyar a escriure millor, a dominar la sintaxi o a fer comprendre el funcionament de les llengües, també em preocupe perquè els estudiants tinguen unes idees sanes sobre la convivència de les llengües. No es tracta sols de fer fora prejudicis teòrics –no hi ha llengües millors ni pitjors, boniques o lletges, útils o inútils–, sinó de canviar certes actituds a la pràctica. Amb això vull dir que l’èxit en l’aprenentatge dels meus estudiants només l’aconseguiré si va acompanyat d’un canvi de mentalitat. Per exemple, si algú pensa que no parla prou bé valencià o té vergonya de parlar en valencià i creu que és millor mantenir-se com a monolingue en castellà, mai tindrà un bon nivell. Si algú creu que hi ha dialectes horribles i inferiors i llengües fantàstiques i útils o si algú canvia sistemàticament al castellà amb desconeguts per si no l’entenen o perquè creu que és una mostra de bona educació mai no contribuirà a una societat lingüísticament sana.
PORTADA-descolonitzar-la-ment-193x300 Fa uns dies vam tenir una bona notícia, l’editorial Raig verd acaba de publicar Descolonitzar la ment, una obra de l’escriptor kenià NgũgĨwa Thiong’o. Fa un parell d’anys buscant i remenant en una llibreria em vaig trobar aquest llibre en la versió castellana i me’l vaig endur a casa. I em va obrir un món nou. Moltes de les situacions, sentiments i actituds que l’escriptor va viure a Àfrica jo també els he vist al País Valencià o els he viscut. Tots els paral·lelismes que vaig trobar en el llibre mostren que la imposició de les llengües dels estats poderosos, dels colonitzadors, dels guanyadors de guerres és un fet universal. Com sospitàvem, els valencians no som singulars en això. Tanmateix, aquestes vivències ens agermanen i situen el nostre conflicte lingüístic en el marc internacional, com un dels problemes importants del present més immediat arreu del món.

Mireu què escriu Thiong’o en l’edició castellana: «Los que pasamos por ese sistema escolar estábamos destinados a graduarnos sintiendo odio y desprecio por el pueblo y la cultura y los valores de la lengua de nuestrahumillación y nuestro castigo cotidiano». La conseqüència d’això va ser un distanciament amb la realitat més pròxima (la llengua i la cultura pròpies) i una identificació amb el que és més aliè (la llengua i la cultura europea del colonitzador). Thiong’o va formar part de la minoria que havia estudiat a Kènia i que s’avergonyia de la llengua pròpia. Va començar a escriure i ho feu en anglès. Però un dia va adonar del procès de satel·lització cultural i identitària que vivia Àfrica: des de llavors totes les obres literàries les escriu en la llengua pròpia, el gikuyu. I va començar el procés de descolonitzar la seua pròpia ment.

L’ús de la llengua i les actituds lingüístiques són fonamentals en el procés d’aprenentatge d’una llengua. Per això, cada curs que passa, quan acaba, em faig la mateixa pregunta: he aconseguit que els alumnes valoren totes les llengües i siguen conscients dels drets que tenim com a catalanoparlants? Afortunadament, tenim molts llibres que ens ajuden: tenim Jesús Tusón, Carme Junyent, Juan Carlos Moreno, entre d’altres. Des de fa unes setmanes comptem amb un altre llibre, Descolonitzar la ment, un llibre per a entendre la importància de recuperar la llengua pròpia, un camí per a avançar cap a una societat millor.

Només si els meus estudiants entenen quina és la nostra realitat lingüística i decideixen ser valencianoparlants actius podran esdevenir uns bons lingüistes o docents en el futur. Només si els valencians entenem que tenim la ment colonitzada, podrem construir una societat autèntica i millor que contribuïsca genuïnament a la cultura mundial.

Publicat al diari Levante-EMV, el 17 de juliol de 2017.

6 anys ago Short URL Comentaris

Educació/Literatura/Llengua

jul.

Això és tot: tota una vida. De James Salter

James Salter ha publicat a Amèrica la seua sisena novel·la, All that is, lloada per la crítica com l’obra que el situa com un dels millors autors contemporanis. Fins i tot, Richard Ford l’ha considerat el mestre. Feia més de 34 anys que no havia publicat cap novel·la i quan és a la vora dels 90 anys, Salter ens regala aquesta gran ficció. S’entén, doncs, l’expectativa creada al voltant d’aquest llibre que ara publica Empúries amb la traducció de Ferran Ràfols.

Aquesta novel·la explica la vida de Philip Bowman, un jove oficial de la marina nord-americana que combat en la Segona Guerra Mundial. Quan torna a casa estudia a Harvard i aviat troba faena d’editor. En el pla professional viu una carrera d’èxit, amb reunions amb escriptors, festes literàries, viatges a Europa. En canvi, en el pla sentimental, malgrat el seu caràcter seductor i diverses aventures, l’amor de debò se li resisteix. I cada relació és diferent. Amb la Vivian, la seua primera esposa, no comparteix gran cosa; amb l’Enid, una editora londinenca de qui s’enamora bojament, no troba el mateix compromís; i amb la Christine, amb qui semblava que vivia en una plenitud total, les coses no van com s’esperaven. Efectivament, la vida pot canviar en qualsevol moment, i per a Bowman té un parell de sorpreses reservades.

En poc més de 350 pàgines, el lector assisteix com un espectador privilegiat al recorregut vital de Bowman. El narrador ens acostarà a l’estat emocional i a la perspectiva de Bowman sobre la seua pròpia realitat, però mai serà un narrador indiscret. Això és tot és una novel·la de fets, amb un argument constantment fluid, amb poc espai per a la reflexió. Hi passen moltes coses, s’expliquen mil històries, vides d’una constel·lació de personatges sempre al voltant de Bowman, com ara la vida familiar i tràgica del seu company editor, l’Eddins, el flirteig del pare de la Vivian amb una joveneta o les aventures de Kimmel, el seu company a la guerra. Aquesta profusió d’històries ens recorda Hemingway i la seua capacitat narrativa. La trajectòria de Bowman i les seues vivències ens mostraran una manera d’afrontar la vida i l’amor, en una època i un país. Narrat sense cap dramatisme -ni en moments d’una certa desesperació ni en estones de joia i embriaguesa-, el temperament n’és la màxima. I algunes escenes són magistrals.

Això és tot s’aferra a l’escriptura i a la literatura per conservar la realitat, el record. Com si es tractés d’unes memòries (més o menys) ficcionals, l’autor escriu “arriba un moment que t’adones que tot és un somni i que només el que es preserva en l’escriptura té alguna possibilitat de ser real”. Però contràriament al que podria semblar, no trobem ni rastre d’un to memorialístic o reflexiu. Al contrari. Això és tot és una novel·la vitalista que explica la vida de Philip Bowman. I ho explica sense rememorar res, sense diàleg intern, sinó amb un narrador que ens acosta als fets i als sentiments del protagonista.

Això és tot és una novel·la excel·lent que, en el marc de la societat nord-americana posterior a la Segona Guerra Mundial, ens mostra un Bowman i el testimoni de la seua vida. Per fi es fa justícia amb Salter i, afortunadament, ara pot començar la difusió de la seua obra també en territori català.

9 anys ago Short URL Comentaris

Literatura

set.

Un dia de la Setmana del llibre en català, amb Pere Sampol

Un dels avantatges de les ciutats grans és que t’obren les portes de la cultura. I un dels avantatges d’una ciutat gran com Barcelona és que sovint actua com a veritable capital de la cultural catalana -lideratge que hauria de ser un fet natural i obvi.

Aquests dies, amb la Setmana del llibre en català, tenim l’oportunitat de poder accedir a nombrosos llibres en català, per a tots els gustos. A més a més, un fum d’activitats culturals -entre presentacions de llibres, lectures, col·loquis…- acompanyen les parades de llibres i fan de La Setmana un veritable punt d’encontre entre autors, llibreters, editors, lectors i, fins i tot, turistes.

Els lectors podrem trobar-nos amb Carme Riera, Màrius Serra o Isabel-Clara Simó, però també moltes altres personalitats destacades de la vida civil catalana com Muriel Casals, Ada Colau o Toni Soler. Un fum de gent de diferents àmbits. I, òbviament, els polítics també trauran el cap per la Setmana.

Un d’aquests actes programats no me’l vaig voler perdre. Ahir es va presentar el llibre del polític mallorquí Pere Sampol que, vestit d’assagista, va venir a parlar de El fracàs d’Espanya. Un horitzó per a Catalunya, una esperança per a les Balears. Amb la companyia del tinent d’alcalde de Barcelona, Antoni Vives, i el periodista Miquel Sellarès, Pere Sampol ens va dibuixar com veia la realitat balear en aquests moments. Sols amb el títol del llibre us podreu imaginar ben bé cap a on aniran les seues tesis. Ho podríem resumir així: com és possible que els balears no facen un crit al cel tenint el compte el 14% de dèficit fiscal que pateixen les Illes?

Òbviament, Sampol també va parlar del fracàs d’Espanya que dóna nom al llibre. Aquest fracàs és la supervivència dels perifèrics, ja que els centralistes espanyols sols contemplen una Espanya castellana. I això suposa que els valencians, balears i catalans haurem de fugir o desaparèixer. També va reclamar als balears un desvetllament de la consciència col·lectiva. I en aquesta tasca, el procés d’independència de Catalunya (l’horitzó per a Catalunya) podia ser una esperança per a les Balears. Si els illencs comproven que Catalunya millora i va endavant, les Balears tindran un model a seguir. Tant de bo.

Us deixe amb les reflexions d’aquesta recomanació assagística de Pere Sampol.

Ah! Proveu de substituir “Illes Balears” per “País Valencià”: també funciona.

10 anys ago Short URL Comentaris

Literatura/País

juny

Mecanoscrit… abans que arribe la pel·lícula

Per fi vaig començar a llegir Mecanoscrit del Segon Origen, de Pedrolo. Ho sé, és inexcusable, però ni a l’Institut ni a la Universitat no es va creuar pel meu camí. Ara n’he tingut l’ocasió i l’estic gaudint. Les aventures d’un nen i una noia verge i bruna que han de sobreviure en un món nou és apassionant. Un món nou ple de descobertes, pors, amor, elements de ciència-ficció… és clau perquè agrade a joves d’èpoques diferents. Qualsevol viatge iniciàtic pot ser interessant per al lector jove, però aquesta novel·la expressa temes transcendents que ens captiven a tots.

Mecanoscrit del Segon Origen ens situa en una conjuntura força complexa, el món s’ensorra i la humanitat gairebé desapareix. Tanmateix, una supervivent, l’Alba, amb un vitalitat sorprenent, decideix que ho es pot extingir la humanitat i, amb l’ajuda d’un nen supervivent, en Dídac, posa fil a l’agulla. La decisió, l’optimisme, els valors i l’energia vital de l’Alba la converteixen en mare de la humanitat. Ella vol construir el món del futur, un món sense els prejudicis del món que ha conegut. I així, declara amb quina determinació vol menar el seu company, en Dídac, cap a un món nou:

No podia amagar-li les runes [a en Dídac], però volia que per a ell no fossin l’enderrocament d’un món vell, sinó els materials amb els quals construir-ne un de nou

Aquesta determinació esdevé un cant a la vida, a les coses bones de la vida. Perquè malgrat les situacions difícils que hem d’afrontar la novel·la ens conta:

La història un noi i una noia…la història dels quals començava al moment que es decidien a ser origen i no acabament

Valentia i coratge, efectivament. Però també reflecteix la perversitat del món contemporani, les contradiccions dels nostres dies:

L’angoixava la certesa monstruosa que eren feliços sobre una muntanya de cadàvers

Imatge

Més enllà de tots aquests elements, m’ha sorprès força l’enorme riquesa lingüística de l’obra. Aquesta sorpresa segurament es deu al fet que l’obra s’allunya del registre estàndard neutre empobrit que ompli ràdios, televisions i diaris. El registre literari és manifest a cada pàgina, a cada línia.

Ho va fer gairebé de sobte, una tarda, quan l’aiguat cessà i per les finestres sense cristalls entrà una claror daurada que llepà la foguera i, a ells, els féu córrer a fora on l’aire era terriblement humit i, en l’horitzó un sol ara alliberat dels núvols, se n’anava cap a la posta.

Trobem expressions genuïnes com:

estar peixat… ; l’eucaliptus que embaumava l’aire… ; mesada de núvols de tempesta… ; penetraren en habitacions de trespols perillosos… ; o bé havia viscut, per aquells encontorns… ; amb penes i treballs, fent marrades…

Segurament, aquest aspecte és un escull per a molts dels estudiants que estan més avesats al catanyol dels nostres dies. És per això que Mecanoscrit del Segon Origen deu haver interessant molts docents àvids de materials en català que, alhora, agraden al jovent. En aquest sentit, poden ser interessants activitats com aquesta.

Fins i tot, aquest text podria servir d’excusa per revisar l’estàndard que l’autor fa servir. D’una banda, apareixen alguns trets que l’allunyen d’un estàndard barceloní reduccionista, amb l’ús de l’adverbi ací, o l’ús de mots com llentilla (i no llentia). De l’altra, mostra l’evolució que ha tingut la nostra llengua normativa, amb l’omnipresència de enrera, rera, darrera o la presència de neologismes que encara apareixen en cursiva i sense adaptar: rulotte, bikini, shorts…

En definitiva, si tenim en compte que els indicadors marquen que l’hàbit a la lectura es ressent, sobretot, a la secundària, llibres com aquest, de ben segur, podran fer tornar el gust per la lectura a molts adolescents. En qualsevol cas, m’ha agradat llegir-lo. Sempre és millor haver-ho fet abans que no acaben la pel·lícula que el malaguanyat Bigas Lunas va deixar projectada.

Ah! Si us animeu a llegir-lo, farem una lectura 2.0 #mecanoscritdel2norigen