Una de les meues obligacions com a lingüista i professor de llengua catalana a la Universitat de València és fer reflexionar els estudiants sobre la importància de la diversitat lingüística. A més d’ensenyar a escriure millor, a dominar la sintaxi o a fer comprendre el funcionament de les llengües, també em preocupe perquè els estudiants tinguen unes idees sanes sobre la convivència de les llengües. No es tracta sols de fer fora prejudicis teòrics –no hi ha llengües millors ni pitjors, boniques o lletges, útils o inútils–, sinó de canviar certes actituds a la pràctica. Amb això vull dir que l’èxit en l’aprenentatge dels meus estudiants només l’aconseguiré si va acompanyat d’un canvi de mentalitat. Per exemple, si algú pensa que no parla prou bé valencià o té vergonya de parlar en valencià i creu que és millor mantenir-se com a monolingue en castellà, mai tindrà un bon nivell. Si algú creu que hi ha dialectes horribles i inferiors i llengües fantàstiques i útils o si algú canvia sistemàticament al castellà amb desconeguts per si no l’entenen o perquè creu que és una mostra de bona educació mai no contribuirà a una societat lingüísticament sana.
Fa uns dies vam tenir una bona notícia, l’editorial Raig verd acaba de publicar Descolonitzar la ment, una obra de l’escriptor kenià NgũgĨwa Thiong’o. Fa un parell d’anys buscant i remenant en una llibreria em vaig trobar aquest llibre en la versió castellana i me’l vaig endur a casa. I em va obrir un món nou. Moltes de les situacions, sentiments i actituds que l’escriptor va viure a Àfrica jo també els he vist al País Valencià o els he viscut. Tots els paral·lelismes que vaig trobar en el llibre mostren que la imposició de les llengües dels estats poderosos, dels colonitzadors, dels guanyadors de guerres és un fet universal. Com sospitàvem, els valencians no som singulars en això. Tanmateix, aquestes vivències ens agermanen i situen el nostre conflicte lingüístic en el marc internacional, com un dels problemes importants del present més immediat arreu del món.
Mireu què escriu Thiong’o en l’edició castellana: «Los que pasamos por ese sistema escolar estábamos destinados a graduarnos sintiendo odio y desprecio por el pueblo y la cultura y los valores de la lengua de nuestrahumillación y nuestro castigo cotidiano». La conseqüència d’això va ser un distanciament amb la realitat més pròxima (la llengua i la cultura pròpies) i una identificació amb el que és més aliè (la llengua i la cultura europea del colonitzador). Thiong’o va formar part de la minoria que havia estudiat a Kènia i que s’avergonyia de la llengua pròpia. Va començar a escriure i ho feu en anglès. Però un dia va adonar del procès de satel·lització cultural i identitària que vivia Àfrica: des de llavors totes les obres literàries les escriu en la llengua pròpia, el gikuyu. I va començar el procés de descolonitzar la seua pròpia ment.
L’ús de la llengua i les actituds lingüístiques són fonamentals en el procés d’aprenentatge d’una llengua. Per això, cada curs que passa, quan acaba, em faig la mateixa pregunta: he aconseguit que els alumnes valoren totes les llengües i siguen conscients dels drets que tenim com a catalanoparlants? Afortunadament, tenim molts llibres que ens ajuden: tenim Jesús Tusón, Carme Junyent, Juan Carlos Moreno, entre d’altres. Des de fa unes setmanes comptem amb un altre llibre, Descolonitzar la ment, un llibre per a entendre la importància de recuperar la llengua pròpia, un camí per a avançar cap a una societat millor.
Només si els meus estudiants entenen quina és la nostra realitat lingüística i decideixen ser valencianoparlants actius podran esdevenir uns bons lingüistes o docents en el futur. Només si els valencians entenem que tenim la ment colonitzada, podrem construir una societat autèntica i millor que contribuïsca genuïnament a la cultura mundial.
Publicat al diari Levante-EMV, el 17 de juliol de 2017.
Andreu Sentí 