Descolonitzem les ments!

Una de les meues obligacions com a lingüista i professor de llengua catalana a la Universitat de València és fer reflexionar els estudiants sobre la importància de la diversitat lingüística. A més d’ensenyar a escriure millor, a dominar la sintaxi o a fer comprendre el funcionament de les llengües, també em preocupe perquè els estudiants tinguen unes idees sanes sobre la convivència de les llengües. No es tracta sols de fer fora prejudicis teòrics –no hi ha llengües millors ni pitjors, boniques o lletges, útils o inútils–, sinó de canviar certes actituds a la pràctica. Amb això vull dir que l’èxit en l’aprenentatge dels meus estudiants només l’aconseguiré si va acompanyat d’un canvi de mentalitat. Per exemple, si algú pensa que no parla prou bé valencià o té vergonya de parlar en valencià i creu que és millor mantenir-se com a monolingue en castellà, mai tindrà un bon nivell. Si algú creu que hi ha dialectes horribles i inferiors i llengües fantàstiques i útils o si algú canvia sistemàticament al castellà amb desconeguts per si no l’entenen o perquè creu que és una mostra de bona educació mai no contribuirà a una societat lingüísticament sana.
PORTADA-descolonitzar-la-ment-193x300Fa uns dies vam tenir una bona notícia, l’editorial Raig verd acaba de publicar Descolonitzar la ment, una obra de l’escriptor kenià NgũgĨwa Thiong’o. Fa un parell d’anys buscant i remenant en una llibreria em vaig trobar aquest llibre en la versió castellana i me’l vaig endur a casa. I em va obrir un món nou. Moltes de les situacions, sentiments i actituds que l’escriptor va viure a Àfrica jo també els he vist al País Valencià o els he viscut. Tots els paral·lelismes que vaig trobar en el llibre mostren que la imposició de les llengües dels estats poderosos, dels colonitzadors, dels guanyadors de guerres és un fet universal. Com sospitàvem, els valencians no som singulars en això. Tanmateix, aquestes vivències ens agermanen i situen el nostre conflicte lingüístic en el marc internacional, com un dels problemes importants del present més immediat arreu del món.

Mireu què escriu Thiong’o en l’edició castellana: «Los que pasamos por ese sistema escolar estábamos destinados a graduarnos sintiendo odio y desprecio por el pueblo y la cultura y los valores de la lengua de nuestrahumillación y nuestro castigo cotidiano». La conseqüència d’això va ser un distanciament amb la realitat més pròxima (la llengua i la cultura pròpies) i una identificació amb el que és més aliè (la llengua i la cultura europea del colonitzador). Thiong’o va formar part de la minoria que havia estudiat a Kènia i que s’avergonyia de la llengua pròpia. Va començar a escriure i ho feu en anglès. Però un dia va adonar del procès de satel·lització cultural i identitària que vivia Àfrica: des de llavors totes les obres literàries les escriu en la llengua pròpia, el gikuyu. I va començar el procés de descolonitzar la seua pròpia ment.

L’ús de la llengua i les actituds lingüístiques són fonamentals en el procés d’aprenentatge d’una llengua. Per això, cada curs que passa, quan acaba, em faig la mateixa pregunta: he aconseguit que els alumnes valoren totes les llengües i siguen conscients dels drets que tenim com a catalanoparlants? Afortunadament, tenim molts llibres que ens ajuden: tenim Jesús Tusón, Carme Junyent, Juan Carlos Moreno, entre d’altres. Des de fa unes setmanes comptem amb un altre llibre, Descolonitzar la ment, un llibre per a entendre la importància de recuperar la llengua pròpia, un camí per a avançar cap a una societat millor.

Només si els meus estudiants entenen quina és la nostra realitat lingüística i decideixen ser valencianoparlants actius podran esdevenir uns bons lingüistes o docents en el futur. Només si els valencians entenem que tenim la ment colonitzada, podrem construir una societat autèntica i millor que contribuïsca genuïnament a la cultura mundial.

Publicat al diari Levante-EMV, el 17 de juliol de 2017.

Anuncis

Bauzà i la Guàrdia Civil: dues cares de la persecució del català

La persecució del català ha tingut i té diferents cares, i s’han posat en pràctica diverses estratègies i maneres d’atacar-lo. Potser el lector mitjà valencià —lector remotament possible d’aquestes ratlles— pensarà que jo encarne un fals victimisme, una exageració inútil. O, en qualsevol cas, entendrà que la meua versió dels fets són resultat d’una ideologia desviada –la que considera que el català s’hauria de normalitzar. En tot cas, no en faré cas, atès que això sols és fruit de la força de propaganda de l’estat, d’anys d’espanyolisme i del discurs de tots els mitjans de comunicació a què podem accedir, diguem-ne, amb facilitat.

Quan deia que en la persecució del català s’han posat en pràctica diferents estratègies vull dir que, efectivament, els aparells de l’estat promouen un grau o altre de residualització del català segons el context social i polític d’una determinada àrea. Això mostra un pla estratègic deliberat.

A les Illes Balears això té un nom: trilingüisme. I una cara: Bauzà. En un moment que tothom veu la importància de l’anglès, el PP balear i valencià (sota la direcció de la FAES) ens volen vendre que més anglès és menys català. I això vol dir: més espanyol, que, en el fons, és el que els interessa.

En un país normal un canvi de la legislació educativa que tinguera com a objectiu el reforç de l’anglès a l’escola, escoltaria l’opinió dels experts en multilingüisme, com és el cas de la Unitat d’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant. Però aquest no és el debat.

Al Parlament balear de l’altre dia, el President Bauzà va explicar clarament quin és el seu objectiu: que els al·lots no parlen el català de Catalunya, sinó el català dels seus avis. I, evidentment, la recepta passa per debilitar el català a l’escola. Debilitar l’estàndard d’una llengua és una manera poderosa de fer-la vulnerable. I, sobretot, és la manera perfecta per a obviar el tema important: la substitució lingüística del català per l’espanyol. Als valencians això ens sona a una versió light del secessionisme: vermell és català, en valenciano és roig!

Com podem comprovar, el discurs del PP balear s’adapta a la societat: no pot defensar un secessionisme contundent, però sí flirtejar amb aquesta idea. De la mateixa manera que el PP català no posa en dubte la unitat de la llengua, però accepten el LAPAO perquè l’Aragó té tota l’autonomia del món, o el PP valencià sempre que pot oneja la bandera del blaverisme. Amb el mateix objectiu, esquarterar el català, cada secció regional assumeix una contundència o una altra.

Els valencians som, sens dubte, els més perjudicats. Som un país que permet primer la castellanització i manipulació més salvatge i després el desmantellament més barroer de Ràdio Televisió Valenciana. Som un país que permet que la Guàrdia Civil ens intimide cada vegada que ens atura per la carretera i ens obliga a parlar espanyol. Som un país on les forces de l’estat (ara en sentit literal) poden estrènyer amb més força els catalanoparlants. Som un país que engarjolarà Carles Mateu perquè va parlar valencià a la Guàrdia Civil. Som un país que s’ha de despertar.

#TotsSomCarlesMateu

Però també som un país que fa una gran vaga indefinida a les Illes Balears per defensar el català. Només tinc paraules d’admiració i dignitat.

#VagaIndefinidaDocents

Les llengües franceses

La política lingüística francesa és interessant per a qualsevol interessat per la sociolingüística. L’Assemblea de l’estat jacobí per excel·lència ha fet un primer pas per integrar l’ensenyament bilingüe en el sistema educatiu estatal. Vegeu la notícia de Vilaweb.

L’estat francès està format per diverses minories nacionals que no són reconegudes oficialment: els occitans, catalans, cors, bretons, bascos, flamencs… I me’n deixe alguna, segur. Totes les llengües d’aquests països considerats “regions” són considerades també “llengües regionals”. Ha calgut esperar que estiguen més mortes que vives perquè se’ls atorgués un mínim reconeixement, ni que siga, amb un adjectiu tan jacobí com “patrimoni de França”, que és com han estat titllades per la nova llei.França_mapaling

Seria molt bonic trobar estats que reconeguessen la plurinacionalitat que els conforma, estats formats per països units (si així ho volguessen els seus ciutadans) per la voluntat i no pel pes de les guerres guanyades en passats foscos. Seria bonic trobar estats que valorassen les llengües pròpies que es parlen dins les seues fronteres i que esborrassen per sempre les humiliacions que han hagut de patir els parlants nadius de regions on la llengua imposada no era l’autòctona.

Això em porta a referir-me a l’autoodi. Recorde que era un concepte que no acabava d’entendre quan estudiava el batxillerat, i mira que l’havia viscut en pròpia carn. Per si algú està com jo en aquells anys tinc un exemple aclaridor.

Un occità em va explicar que un bon amic seu, també occitanoparlant, es va casar, a França, amb una dona no occitanoparlant. Tota la relació es va forjar sempre, i exclusivament, en francès, és a dir, l’occitanisme lingüístic de protagonista d’aquesta història va restar totalment amagat. Van passar els anys i la parella d’enamorats va portar a la llum un xiquet sa que, amb el temps, va aprendre la llengua de Rabelais -i només la llengua de Rabelais. Un dia, però, el nen va fer alguna malifeta, i el pare, tot enfadat, el va renyar, ben merescudament. Entre els retrets del pare es va colar un mot occità. El nostre heroi va tenir la mala sort que la seua enamorada esposa va sentir la conversa i es va fixar en aquell mot innocent occità. De seguida, es va girar i li va dir convençuda “Tu ne parles pas a mon fis comme on parle aux vaches”. Sí, sí, com a les vaques, que li va dir! En aquest cas, el final feliç el va posar el divorci de la parella, anys més tard.

L’autoodi durant generacions ha viscut i viu interioritzat en molts europeus d’arreu. N’he conegut un grapat.

I jo em pregunte, de debò que no parlem d’Espanya?

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.